Dissabtes. Capítol 2

(Capítol 0 | Capítol 1)

Hi ha setmanes que passen més ràpidament que altres, encara que en principi totes tenen set dies. Les setmanes en què esperes el carter van molt a poc a poc.

Havia estat una setmana qualsevol, però amb algunes coses inesperades. Diumenge va trucar la Càndida i van tenir la mateixa conversa de sempre: Com van els teus? Doncs mira, bé. I vosaltres? Doncs també. Per sort, no ens podem queixar. Que car és tot! Ui, no cal que ho juris. Ahir vaig anar al mercat, però està impossible!

Tant era qui digués què; si no ho deia una, ho diria l'altra. Però sortir-se del guió era impensable. Explicar-li a la Càndida que havia rebut un tros d'una història per correu només l'hauria desconcertat. Segurament hauria començat a explicar a tothom que a la Conxi li començava a fallar alguna cosa, perquè deia unes coses més rares! Normal, si estava tot el dia sola, què volies? Era qüestió de temps. Si estava bé físicament, era lògic que tard o d'hora li fallés l'enteniment... "Molt ha trigat, mira què et dic!", diria. Com si la sentís. 

Així que no, a la Càndida no podia pas dir-li res. Almenys, fins que no s’aclarís el tema.

Dilluns al matí havia anat a fer un vol. Passar entre els coloms de la plaça, saludar el senyor de la loteria, comprar el diari al Marcel, parlar amb el Marcel de com ja ningú feia fascicles, travessar el parc, seure una estona, passar per la fleca i cap a casa. Un dilluns al matí com tants altres. 

Dimarts una mica més i adopta un gat. Però al final no. Havia anat a dur-li la carta al Pep al taller. Feia més hores, el pobre! Els dimarts que feia el torn de matí feia el descans a dos de dotze i ja tenien un acord tàcit que era l'estona que tenien per veure's.

—Hola, fill.

—Ah, mama. Com vas? No et toco, que mira.

Tenia les mans (bé, i la granota blava) totes negres d'oli.

—Bé. T'ha arribat això. Teniu molta feina, avui?

—Ah, vale. Vine, que la deixem a l'oficina. Sí, Déu n'hi do.

Tornant del taller xino-xano es va adonar que la seguia algú. En girar-se va veure un gatet tot brut, també. “I tu d’on surts? Ja te’n cansaràs, de seguir-me, que no tinc res, no”. Però, renoi, si ella feia dues passes, ell també. Sempre darrere seu, això sí, però no semblava que se’n cansés pas. Quan ja quasi havien arribat a casa, va passar el camió de les escombraries i el gatet va fer un bot i es va esmunyir entre els barrots d’un jardí.

"Tan lleial que semblava i mira, al mínim ensurt, cames ajudeu-me! Quina llàstima".

Dimecres havia estat arreglant les plantes al matí. Va adonar-se que s'estava quedant sense fertilitzant. Després de dinar va agafar el 22, que va deixar-la al centre comercial. En realitat no li agradava comprar a les grans superfícies, però des que el Cinto havia tancat la floristeria del carrer de sota no sabia on trobar aquestes coses si no era allà. Tot un supermercat dedicat a la jardinera. Encara no s'hi acostumava. "Em passaré el dia fent voltes per aquí dins", va pensar.

—Disculpa, on teniu el fertilitzant?

—Sí, miri, al tercer passadís a la dreta.

—Gràcies, noia.

Dijous al vespre va sonar el timbre. Les set i deu. No eren hores. Va trigar dos minuts a arribar a l’intèrfon. Va dir, desconfiada:

—Qui és?

Va sentir una veueta tremolosa. No sabria dir si era de nen o de nena.

—M’he deixat les claus.

"Criatura...". Va prémer el botó d'obrir la porta. Devia ser el primer any que li havien fet còpies de les claus. Però per què havia trucat al seu timbre? Potser sabia que a casa seva no hi hauria ningú a aquelles hores, però trucar al quart primera abans que a qualsevol altre? Vaja, aquests nanos d'avui dia eren ben estranys.

Divendres es va despertar dos cops. Això feia temps que no li passava. Primer es va despertar poc després de les sis, després de rumiar una estona si valia la pena o no. Per fi va decidir que prendria el cafè amb calma i es va incorporar. I llavors, de cop, eren les set i cinc. No sabia què havia passat entremig. Però a la cuina no hi havia ni rastre d'haver-se fet el cafè.

I res més que mereixés la pena destacar fins dissabte al matí.

Capítol 3